Últim tren provisional
Estic trucant la porta dels teus sentiments per mi, tal com vas dir. Espero la resposta però ja veig que hi ha el mateix retard d’ahir. Et semblarà romàntic però és només un altre tonto joc d’amor.
Tal com vas dir. Retard d’ahir. Un joc d’amor
Camino per l’esquerra del paisatge que tenim tu i jo davant. Aquí les coses semblen diferents i depenent del meu mirar. El meu desig perfecte es detecta com un peix fora la mar.
Tu i jo davant, del meu mirar, fora la mar.
Si em perdo l’oportunitat, si ho miro com no ho he de fer, si és l’últim tren provisional, no m’ho perdonaré mai més.
Et parlo a cau d’orella però no et vols posar vermella per no res. I ja no espero gaire, la paciència plena d’aire ja ha dit prou. Semblava molt romàntic, només era un altre pèssim joc d’amor.
Tal com vas dir, del meu mirar, un joc d’amor.
La lluna al blau
Com més tot vols, més perdre-ho pots, l’excusa tant li fa, i el bo i millor, per compartir, no hauríem de pagar. Tu ets l’ hivern calent, soc el fred d’estiu, balanceig actiu, ‘nem fent, mira al teu davant.
El nostre amor serà solvent posant-li un test d’estrès, però mai és eficient del tot si es passa com si res. Tu ets la lluna al blau; jo, de nit, gripau. l’equilibri suau, com va? mira al teu davant.
Miro endavant, just darrere de la línia, la dèbil línia que es trenca si no mires. Provo amb l’amor, busco les esquerdes fines, però s’han tancat, sordes, cegues, invisibles, més que mai.
Si quant més dones, tant més reps, per què estalviarem? És com un cercle ben tancat, incert que el trencarem. Ets tristor i somrius; soc com qui no dius, balanceig furtiu, minvant, mira al teu davant.
Baixo del núvol sol.
Quina sensació, quan menys t’ho esperes i entres en levitació. Tot és tan avall!! Quina situació, quan necessites que no et falli la suspensió. Tot és tan amunt!!
Sempre que faig la teva via res no m’atura mai. Ni combustible, cap peatge, ho trobo tan estrany!! res no m’excita, fred al juliol, baixo del núvol, sol.
Quina obscenitat, voler ser sempre al davant de tot el què ha passat, del que ens ha passat. Quina indignitat, poder confondre esperança amb estar il·lusionat, molt il·lusionat!
Salvar estrelles
M’agrada veure’t comptar estels, brillant al fons dels teus ulls blaus, com demanant quedar-s’hi.
Milions d’estrelles anys enllà el blanc que veus van apagar, però necessiten ser comptades o seran oblidades.
Per cada número que dius vindran a veure’t dues nits i quatre més en naixeran, la fosca nit clarejarà, com mai.
D’una innocent velocitat el teu desig viatjarà, pel cel de nit i et tornarà, o Einstein està equivocat ?, qui ho sap…!
M’agrada veure’t comptar estels, com més en comptis més n’hi hauran.
M’agrada veure’t mirar estrelles, els teus ulls blaus les salvaran.
Encara volen ser comptades, per no acabar sent oblidades.
M’agrada veure’t comptar estrelles, però si et descomptes… tant se val!
Pentinar lleons
Tantes ampolles buides, signes de ben dormit, amb caçapapallones i un mirallet convex, innocentment, surto a caçar lleons. Globus plens de confeti, gorra de gladiador, i una pistola d’aigua plena de bon licor, tecnificat, surto a caçar lleons.
A mitjanit sento el seu crit, i sé que és a prop, gairebé a tir de roc, glaço l’alè. Estic atent, sembla imminent, el contacte visual cada nit em fa igual, ara em despertaré.
Amb aquest llaç de corda i un llapis indigent, dibuixaré una porta al mig del continent, tranquil·lament, pentinaré lleons. Marco dos jocs de cartes i uns daus contrapesats, una moneda falsa amb cara i creu iguals, indiferent, surto a enredar lleons.
A mitjanit sento el seu crit, i sé que és a prop, gairebé a tir de roc, glaço l’alè. Estic atent, sembla imminent, el contacte visual cada nit em fa igual, ara em despertaré.
Quantes paraules callen com de difícil és, si cada nit es perden els somnis més valents, és més senzill sortir a caçar lleons.
El bon navegant
Jo sé que bé navego tot i amb onades tant grans. Em tinc per un bon sastre, petits draps elegants. Quant forta és la tempesta, la llum del far enllà. Em guia sense pressa, com gran és l’oceà.
Tot el què em porta fins a tu. Tot el què em guia ben segur. Tot el què puc tocar amb un dit. Només son quatre estels de nit
Jo sé que bé navego tant fort com sigui el vent fred. Tot I sabent quan falsos els déus son, reso bé. I tan li fa si un dia tems perdre l’emoció. Si ets dins la badia, la meva protecció.
Tot el què em porta fins a tu. Tot el què em guia ben segur. Tot el què puc tocar amb un dit. Només son quatre estels de nit
(No guardaré la roba, t’asseguro però que seguiré nedant…)
Factures del desig
Ja sé com n’és de perillós quedar-me al teu costat. A tant, tant forta seducció mai m’he pogut negar. Entrant ben fons dins els meus ulls, que res no en pot sortir. La força de la gravetat, de què serveix patir.
Allò, allò que sempre és fort, l’amor, l’amor que sempre és dolç, uneix.
Ja sé que és com un trencadís somriure cap endins. I cada dia que hem passat, és ben etiquetat. Veïns del cor, veïns de nit, factures del desig, com un verí paralitzant, molt gran per ser curat.
Allò, allò que sempre és pols, l’amor, l’amor que sempre destrueix.
Allò que sempre és dolç, uneix. L’amor que sempre és pols, uneix. Allò que sempre destrueix.
La Bellesa arribarà lluny
Sembla que el somni no ho serà mai més, s’acabarà l’ insomni, veurem la llum del far. Sembla que anar a contra rellotge pel meu desig ferotge, és molt inconvenient.
Corro, ni veig la llum vermella, m’arrisco o em desvetlla, dels premis, el millor és, l’adrenalina no em sorprèn, i torno a respirar. La bellesa lluny arribarà.
Para’t, espera’m, no te’n vagis, que el meu camí no és fàcil, molt menys del esperat. Massa camins trencats a cap lloc, el mapa al foc i em sento completament perdut.
I ara m’espero a la llum verda, com si al temps una esquerda em fa perdre unes hores, però l’adrenalina em sobra, ja torno a respirar. La bellesa molt lluny anirà.
El Far
On hi ha un inici hi ha la llum d’un far. Veure-la de cara i tres segons comptar. Cadència viva de “llum-fosc-llum” marcant un ritme de “tot o res” sovint la Història no coincideix amb el passat que tenim après.
On hi ha un inici hi ha la llum d’un far. Veure-la de cara i tres segons dubtar. Totes les hores que no puc tenir no m’importen gaire quan tu ets amb mi. Només la màgia d’un temps perdut et pot fer veure com n’ets de ruc, quan em despertes de bon amor i mires a qui vol fer l’ humor.
On hi ha un inici hi ha la llum d’un far. Veure-la de cara i tres segons somniar. Hi ha coses que no es poden veure mai ni amb els ulls ben closos ni amb els ulls tancats, ni amb els ulls ben closos ni amb els ulls tancats.
Molt més enllà, la llum del Far et mira. Molt més enllà, la llum del Far et guia. Molt més enllà, la llum del Far convida. Molt més enllà, la llum del Far no oblida. Molt més enllà, just a la línia on cau el món.
Molt més enllà, la llum del Far respira. Molt més enllà, la llum del Far és viva. Molt més enllà, la llum del Far clareja. Molt més enllà, la llum del Far sondeja. Molt més enllà, just a la línia on cau el món.
Saki Guillem 