Tens raó
Dius que una abraçada fa mal com a una ferida la sal,
i que una ferida la sal no la cura però deixa senyal;
que no hi ha cap temps apropiat incapaç de llepar-me la sang de l’oblit danyat. Potser…
tens raó, tens raó, vist així, tens raó, tens raó, tens raó, tros de mi, tens raó.
Veig una distància abismal entre el meu dolor i el teu plany,
una indiferència formal no volguda, podria pensar.
Dius que si em perdones les mans no sabran mai més com tornar a tocar millor. Potser…
tens raó, tens raó, vist així, tens raó, tens raó, tens raó, tros de mi, tens raó.
Marcel·lina
Marioneta, com pots viure dins la maleta on sempre és de nit?
Marcel·lina et voldries dir però no et deixen ni nom escollir.
Inclemència d’uns fils conductors que t’estiren on no vols anar
amb la força de qui no sent mai cap dolor ni t’estima ni t’estimarà
Marcel·lina, fuig d’aquí!
Un bon dia es va escapar i en honor a la veritat va prometre un assassinat pietós.
Amb la cara decidí el titella acovardir, de vergonya sap que ell morirà aviat però no penedit.
Mil i una nits de gran ficció d’una oda que no té escriptor
ni una estrella de pantalla gran que et fa veure com t’està enganyant.
Fes ben teves les extremitats, peus i cames, braços dits i mans.
Dolça vida també pots tenir, atreveix-te, talla tots i cadascun dels fils.
Marcel·lina, fuig d’aquí!
«Una marioneta talla els fils» serà aquest el «titular» a la premsa novetat demà al matí.
Només queda per triar hora i dia, eina i sac, pren distància i mig pam de dignitat, i fes tal com cal!
Sayonara, au revoir, good bye, hasta luego, إلى لقاء, ciao, adéu fins mai.
Marcel·lina ja és molt lluny d’aquí, bo seria perdre el seu oblit amarg, bastard.
Lliure, em sento viure, prometo riure per vici!
Marioneta sense fils.
Abecedari solidari
Lletra en mala posició, o mala dicció, a prop de la confusió.
Coma que no sap separar aquí d’allà, fa de molt mal confiar.
Si els punts no fossin suspensius ni decisius, cap mot semblaria viu.
Símbol de molta admiració, tan sí com no, falseja la dimensió.
Pobre d’aquell interrogant, petit o gran, que s’atreveixi a dubtar.
Bona del missatger la sort, o és home mort, calla, que el silenci és or.
No sé si soc el tonto visionari, que creu a cegues amb l’abecedari
i com un pobre multimilionari no pot pretendre ni entendre la sola paraula: amor.
Podria ser el destí de l’emissari, i la llegenda aquell mal necessari,
potser només està en l’imaginari i com una ombra en penombra
no dic el que puc sentir, per por.
Frase de solidaritat, tota bondat, buida com un mal forat.
Un gir d’allò més divertit, si ric soc ric, no agrada a cap enemic.
L’accent està desorientat, quan no oblidat pel bon conferenciant.
Podria ser aquell revolucionari significat només al diccionari,
fa que entri en pànic de tan sols pensar-hi, i crida i crida creient que podrà ser escoltat millor.
Com un somriure en estat primari té la paraula un poder incendiari,
que vol que siguis tu destinatari i dir-te l’hora i el dia, el minut que t’enyorarà, d’ençà.
Menys mal que de tot no se’n fot l’abecedari solidari.
Un pont raonable
Diria que algú diria que tot anirà tan bé, només posar un peu al terra i el dia serà excel·lent!
Amb el teu ajut deixar l’armari buit, i escollir amb una bena als ulls, dubtosos.
Això no és tresorable, allò del tot obviable, aquest record, culpable.
Vas ser desig molt oportú, i cap pessic acaba amb tu.
Que fàcil resultaria la fràgil substitució d’un riure per un altre riure, d’un foc per un altre foc,
com dotzenes de sabates de colors, samarretes amb records de carn i ossos.
Amors que van i venen, dolors que sempre ens tenen, que ni de lluny s’esperen.
Aquest calaix per tu i per mi no cal haver de dividir.
Imaginar-te, d’amor ferit, pujar l’escala del meu Olimp,
d’impertinència, ben abatut; santa innocència, com m’ha dolgut!
La tria està decidida, i amb poca negociació la resta del fons d’armari espera una altra ocasió.
Com no havia mai necessitat l’espai, ni una sola llum de nit desdibuixada.
Com un pont raonable que sempre transitable et fa tan estimable.
Mai més serà aquell sospir inèdit fins demà matí.
Autodefensa de la il·lusió, què més voldria que el teu enyor!
Una altra ofensa i estic perdut! La sort comença a saber de tu.
Jocs de mans
Com un conillet dins el barret que no sap si ja l’han descobert,
et faig jocs de mans, per dir-ho així, fins aconseguir fer-te emmudir.
Com els jocs d’engany sense permís, en faig religió del compromís. I com…
costa figurar-se res pitjor que descobrir la immensitat de tot plegat al teu costat
com un planeta inhabitat de tot.
Si no m’agafo fort als teus cabells ja no hi ha cap distància amb la paret.
La llanterna màgica per dos i un efecte òptic generós
fan de la foscor un misteri obert i del teu silenci tot un dret. I com…
costa figurar-se res pitjor que descobrir la immensitat de tot plegat al teu costat
com un planeta inhabitat de tot.
Bojos per duplicat. Pluja que no ha caigut. Mans que s’han ben nuat. Un guant desaparegut!
El desertor fabulós
Una història de covards, en sortir del moll, no volia el capità deixar enrere l’horitzó.
Ordre del primer oficial: posar proa al nord, coordenades al sextant per trobar el foc dels canons.
I tot era calma, l’absència del vent, ni un pal es movia, el sol inclement,
ningú no volia (però) que anés en augment i fer arribar d’hora tot el seu turment.
La pena mirava als ulls innocents, de por i de tristesa deixava indefens.
Però de sobte la grisor va enganyar molt cel, i per desesperació una ratxa hi ve de ple,
maleït tant moviment, navegar a tot drap, el combat, un breu moment, sense inici, haurà acabat.
Anaven de cara a l’eternitat, ni déu ni pregària ho podia evitar,
sabien de sempre que el foc és mortal, que el fum també ofega, com l’aigua del mar,
i aquella noblesa de l’últim comiat li treu la distància al valent del covard.
Damunt de mil vidres anava descalç, els homes miraven, era el capità,
i una última ordre donà a l’oficial: posar-se de popa a tot aquell mal,
i no hi ha cap vida per sacrificar, d’aquesta misèria millor desertar.
Encara és tard
Què ho fa que sempre arribo tard? Què fa que sempre arribi tard?
Què ho fa que sempre arribo tard! Què fa que sempre arribi tard i en mal estat?
I és així, ai de mi! Si vinc a aquest paisatge altres ulls ja l’han mirat.
Despistat, vol tancat, la llista ja no espera indecisos com abans!
I en calent, innocent, si vull llançar una pedra altres mals ja l’han tocat!
Seu aquí, parla amb mi, si penso el que et diria altres nits ja ho han somiat!
Què fa que ja no arribi tard? Què ho fa que ja no arribo tard!
Què fa que ja no arribi tard? Serà que ho tinc tot esperat!
El tramvida
Congelat el temps que de tot fa molt de temps, no massa, probablement.
Lenta decepció clamo un remei però no trobo ni una fal·làcia de torn.
Quan més falta em fa el cel segueix ocupat, cap línia està lliure mai.
Vell i afectuós d’un dia molt més que raonable, i amables les mans.
En un catàleg petit i curiós poso l’efímer en repetició, ni un gram de pols n’ha pogut escapar.
Sense llicència de suposició, sense permís de l’exageració, ni una paraula de com he estimat.
Nit a cor obert com si dormir fos possible sense estar ben despert.
El pitjor malson seria aquell en què tens vigília per un sol moment.
Ja fa tant de temps que no sé res dels teus dies ni de les teves nits.
Ara veig que sóc com una estàtua amb els peus de fang i les mans de cristall.
En un catàleg petit i curiós poso l’efímer en repetició, ni un gram de pols n’ha pogut escapar.
Sense llicència de suposició, sense permís de l’exageració, ni una paraula de com he estimat tant.
Saki Guillem 