Definitivament no
Boja solitud de l’indefens quan l’esperança és un ofici, un cotxe vell sense frens.
No s’ha vist mai manicomi de mida igual!
Tot està per veure, si la sort és el no creure en un miracle,
però no hi ha cap lloc més buit si no l’omples tu.
El seny està de baixa, que d’on no n’hi ha no en «rauxa» i s’aguanta bé la respiració.
No s’ha vist mai manicomi de mida igual!
Aquell amor que queda no ha vingut ni se l’espera i definitivament
no hi ha lloc més buit si no l’omples tu.
Quan no hi ets tu tot l’or del món no val per res, ni a pes.
I jo puc ser distant malgrat l’amor que t’he jurat i tu donat, omplint el buit que em va trobar.
Fingiré la pressa per fugir del que m’estressa però hi seré a les dotze en punt com un roc.
No s’ha vist mai manicomi de mida igual!
Ara la comèdia ha acabat a la misèria, indefinidament
no hi ha lloc més buit si no l’omples tu.
Bufó
Soc menudet, bo i dret espanto, soc el bufó de la cort.
Dic el què vull, venc el que canto, no me’n retracto ni quan
per al·ludit el Rei es doni i faci tallar-me algun dit.
Però em serà igual, seguirà sempre incomodant el que dic.
Oh! quin greu, no els agrada, què ni com, però les coses son com son.
No per fosc és menys dia ni l’atzar, sempre trèmul, il·lumina on cal
i si cal fico un dit a l’ull fins que la indiferència , que no per poc, sigui una molèstia.
I és que el meu ofici és com un vici, un malefici degut.
Ves quin greu, no els agrada, què ni com, però les coses son com son.
Hi ha un altre mon, que en la fortuna no necessita un bufó
dins el mirall, terra d’Alícia, massa petit per tots dos.
Retorn
Travessar el dia sense jurisprudència tan sols amb la petita certesa del replicant,
refer, una vegada i una altra, el que queda per ser simulat.
Com aigua que cau i que et mulla si no et plau.
Com el goig antic s’estén a mitjanit.
Sempre misteriós el retorn al teu dolor.
Et torno el teu amor amb el desig intacte. Et torno el teu amor amb el desig com nou.
Et torno el teu amor amb el desig intacte. Et torno el teu amor amb un desig nou.
Retornar l’amor dels teus ulls a la nit, i així la seva llum la torni dia.
Com aquells petons de jove tremolós.
Com el llamp i el tro que s’ho diuen ben a prop.
Sempre diferent, del mar el moviment.
Carrer avall
Una acritud hi ha carrer avall, ningú mira als ulls a ningú, ni un moment, penitent.
Una acritud hi ha carrer avall, ningú creua els ulls amb ningú, flirtejant ni un instant.
Boig dedicat, cóm he pogut veure més lluny d’un pam de nas.
Potser no hi ha tant, potser no. Ni tan sols el nas, potser no.
Boig dedicat, agosarat.
Una actitud hi ha carrer avall, ningú mira als ulls a ningú, ni un instant, falsejant.
Ni un moment, insolent.
Cel obert
He sabut, contra ma voluntat, que has anat al lloc del qual ningú ha tornat.
M’ha agafat amb el peu dret creuat, no he tingut opció de dir-te adéu com cal,
ni «ja ens veurem demà», ni al proper sopar,
m’hauràs d’esperar, però no sé quant, no depèn de mi,
que això està en mans de l’atzar i el traçat destí,
però quina sort la que he tingut d’haver-te conegut.
Serà estrany veure el teu nom escrit a la llista dels números preferits.
No hem pogut donar per aclarits els petits errors propis dels grans amics,
i això fa molt de mal, no ho hagués dit mai,
ningú em va avisar que no tindré cap altre ocasió de compartir llargament temps i espai amb tu,
però quina sort la que he tingut d’haver-te conegut.
M’has deixat desert, tot el cel obert
Necessàriament tot el cel obert
M’has deixat obert, tot el cel desert.
Maleït solstici
Si en un moment de previsible penediment vaig mal signar contracte indefinit amb l’atzar
i així burlar l’estèril compromís de triar, ara i avui, l’incompliré fins l’últim escull.
I si una errada de càlcul hagués comès, ni tan sols tingui el cinquanta per cent de res.
Si un cop de sort posés les coses fora de lloc i braç-caigut, que sembli com desaparegut.
No és pas així, que aquell contracte el vaig incomplir, per poder decidir a qui estimar i quan vull dormir.
Però si una errada de càlcul hagués comès, ni tan sols tingui el cinquanta per cent de res.
No sé ben bé, no sé bé perquè, no sé bé perquè no sé ben bé perquè no sé, però…
no me’n refio del maleït solstici i molt no hi confio en aquest país arrítmic, rendit.
Tampoc confio que aquestes dues cames no tinguin gaires ganes de fugir quan jo demani:
cames ajudeu-me!
No me’n refio d’aquest maleït solstici no sé ben bé per què.
Dissimulo
Dissimulo però t’estic mirant, de tant en tant. No voldria pertorbar-te gens la intimitat.
Cóm l’odio aquest educat anonimat. A l´estómac papallones que es volen fer grans.
Molt lentament el tren atura la seva inèrcia i escurça el temps que creia infinit per mostrar-me
i obertament preguntar-te: què fas? on vas? quina és la teva estació d’arribada?, però per sorpresa
t’aixeques i estàs a punt de liquidar aquest dilema que em crema,
el passadís és prou llarg però no et gires
i poses peu a l’andana que espera gent que amb timidesa o tristesa s’allunyen,
però no és consol dir com me’n penedeixo, sols puc mirar de reüll.
Dissimules però m’estàs mirant molt fixament, una imatge que em perseguirà eternament.
Com l’odio aquest educat anonimat, a l’estómac papallones que es volen fer grans.
No et veuré mai més! Quan em vas mirar! Era massa tard! Esvaït moment!
No sempre fem com som. No sempre som com fem.
Al teu costat
No canviaria ni una coma de tot allò que he malparlat.
Ni esborraria cap imatge de tot el que sense voler he malmirat.
Tampoc faria mala cara al no agradable d’escoltar.
No aclucaria els ulls insignes per protegir-los de tot mal que fa el sentir.
Però el temps, gelós del seu tresor, no deixa dia per comptar.
Iguala resignats, rebels, conformes, falsos traficants.
Però sí, una cosa referia, si el temps em fos benevolent,
trobar-te abans no sigui d’hora i no sentir-me indiferent al teu costat.
Saki Guillem 