Hivern molt
Voldria simplement haver estat jo la calma dels teus ulls; podries francament haver estat tu la clau del vent del nord. Tindríem sempre la complicitat d’un nou ajornament, un crèdit al consum d’amor urgent de breu caducitat. Pregunto si és ben tipificat delicte d’amor, deixar-se guanyar per dignitat sense oposició. Serà un hivern molt cru. Serà si hi faltes tu.
Digue’m irònic, digue’m il·lús; penso trobar-te al mig d’un nús. Digue’m “ocupa”, digue’m intrús; penso quedar-me fins quan l’abús. Com son les coses per un sol ús.
Puc ser la nosa, puc ser un destorb; puc ser una rosa a l’abocador. Quantes respostes fan tanta por, massa condemnes, justes o no. Com son les coses, com son els mots!
Tracte’m de lladre, digue’m-ho als ulls, penso robar-te l’última llum. Digue’m romàntic, sempre he volgut a prop les coses quan son tan lluny. Serà un hivern molt cru. Serà si hi faltes tu.
Mirada suspesa
He retrobat la memòria densa com un dia gris, d’una mirada suspesa volent-me fer fonedís, quieta, causava tristesa i em suprimia els sentits. Ara de matinada ha començat a “tramuntanar”, és gelosa i amaga si serà justa o s’excedirà. Poso el meu cor en estat d’acollida, tot esperant l’adopció.
He revisat la nostàlgia només un hola i adéu, com la visita d’un metge fa que no sigui res greu, l’aigua que no hagi de beure deixo per una altre set. Ara de matinada ha començat a “tramuntanar”, és gelosa i amaga si serà justa o s’excedirà. Poso el meu cor en estat d’acollida, tot esperant l’adopció.
He visitat l’alegria tot i no estar en el convit, m’he preguntat si sabria quedar-m’hi ben adherit, no deu ser pas tan difícil quan fins i tot està escrit.
Respectuós discrepo
El que més m’agrada del color d’aquest matí, tan si és gris o blau no és sols per mi. El nivell del mar avui m’ha fet sentir content, veig que encara estic per sobre d’ell. Hora d’adonar-se que és més fàcil caminar quan es posa un peu davant de l’altre, compassat. L’amor és així, per tot.
Potser és una trampa per caçar animals ferits, un parany per adormir els sentits. Però no em consta pas. Cap indici clar.
El que més m’agrada d’una nit al teu costat , tan si té punts blancs o és negre al buit, és poder mirar-la sense por de preguntar, esperant respostes que no vull. Hora d’amagar-se de les bruixes, sota el llit, com dos nens que es pensen que no els veus fent l’adormit. L’amor és així, per tot.
Potser és un miratge, una farsa, una il·lusió, un castell de focs sense explosió. Però no em consta pas. Cap indici clar.
El que més m’agrada d’aquest dia com avui, tan si és blau o gris, humil, jo hi soc.
Ja no és la primavera, allò que més m’altera. Tampoc és el teu rostre, allò que més s’enfonsa en el oblit.
Em dius que m’equivoco, que tot és tal com era. Respectuós discrepo, t’odio però et somio cada nit.
Calladament m’emprenyo, serà que em desespero, si tot el que és possible és en caiguda lliure, des d´ahir.
El somriure d´Stravinsky
El somriure d’Stravinsky és més gran que el seu deutor. Significa aquell nen “pillo” que ha vençut resignació. El somriure d’Stravinsky balla la Consagració. Parla més que Pulcinel·la, crema com Ocell de foc.
El somriure d’Stravinsky troba tot el meu amor.
Amaga el que no hi ha, demostra el que no es creu. Demana sense triar i dona al llop la guineu. El somriure d’Stravinsky troba tot el meu amor.
El somriure d’Stravinsky canta més que el Rossignol, quan Petrouchka cobra vida fugint tots del gran guinyol. Al somriure d’Stravinsky hi ha la Història d’un Soldat, d’unes Bodes, d’una Missa, Circus Polka amb elefants.
El somriure d’Stravinsky troba tot el meu amor.
Amaga el que no hi ha, demostra el que no es creu. Demana sense triar i dona al llop la guineu. El somriure d’Stravinsky troba tot el meu amor.
Velocitat de consol
En aquell moment que és el punt del No Retorn un cop traspassat no hi ha cap més opció. En aquell instant dins el més petit minut, del dipòsit saps que és mig ple o mig buit. Deixar-se caure a meitat del vol, velocitat de consol. Però arribant al terra decidir enganyar l’estrella del destí, tot d’una.
Anar més enllà de la zona de confort, porta , inevitable, a l’estat de xoc. Un excés de pes, una sobre-informació, fa difícil mantenir la posició. Els ulls tancats, l’esperança al coll, caiguda sense soroll. Però arribant al terra decidir capgirar l’estrella del destí, tot d’una.
I és petit el món per un forat, amb el zoom obert no és pas més gran, trenta-cinc mil·límetres abans, decebut, content o intolerant,…és aquí on vull seguir.
M’he donat de baixa de la pressa inexistent mantenir la calma tot i anar caient. No hi ha marxa enrere, no hi ha lloc per vacil·lar, el consol el trobo en la velocitat. M’he donat d’alta d’incompetent, prometo ser inobedient. Però arribant al terra decidir, revertir l’estrella del destí, tot d’una.
I és petit el món per un forat, amb el zoom obert no és pas més gran, trenta-cinc mil·límetres abans, decebut, content o intolerant, …és aquí on vull seguir.
Vaig passant
Vull una treva, demano un temps pla. Com no és possible, poso el mode comiat. Omplo la maleta d’allò que no tornaré a menester. I ara me’n vaig, només un somriure i prou.
Sembla mentida, com si fos ahir; res no s’acaba, però canvia de mans. Tanco la maleta, de l’equipatge no sé que en faré. I ara me’n vaig, no podré ni dir-te adéu.
Deixa que m’emporti una estrella per si em perdo molt incorrecte.
Deixa que m’enganyi la lluna al reflex de veure-t’hi nua.
Deixa que m’acabi les postres la dolçor serà sempre nostre.
Deixa que abandoni la taula i et convidi a una última copa.
Deixa que m’estimi algú altre i saber si puc oblidar-te.
Vaig passant que és tard i vol ploure, fa un moment que això es torna a moure.
Saki Guillem 